Lucía

Després de passar-me un bon temps tocant aquesta cançó, vaig descobrir que tenia lletra, i no una lletra qualsevol, sinó una lletra preciosa... Aquest matí quan m'he despertat, m'ha vingut a la memòria...

de J.M Serrat

Vuela esta canción
para ti, Lucía,
la más bella historia de amor
que tuve y tendré.
Es una carta de amor
que se lleva el viento
pintado en mi voz
a ninguna parte a ningún buzón.

No hay nada más bello
que lo que nunca he tenido.
Nada más amado
que lo que perdí.
Perdóname si
hoy busco en la arena
una luna llena
que arañaba el mar...

Si alguna vez fui un ave de paso,
lo olvidé pa' anidar en tus brazos.
Si alguna vez fui bello y fui bueno,
fue enredado en tu cuello y tus senos.
Si alguna vez fui sabio en amores, lo aprendí de tus labios cantores.
Si alguna vez amé,
si algún día después de amar, amé,
fue por tu amor, Lucía,Lucía...

Tus recuerdos son
cada día más dulces,
el olvido sólo se llevó la mitad,
y tu sombra aún
se acuesta en mi cama con la oscuridad,
entre mi almohada y mi soledad.

Mar el poder del mar

Facto Delafé y Las Flores Azules

"Dices que vengo que voy
Que siento que escucho que pertenezco
Que sirvo para mucho que me estremezco
Que mi mirada es limpia suave brisa
Que sientes el deseo de tenerme cerca
Que te distancias por miedo a perderme
Que el barrio es más hermoso desde que aparecí
Que soy la flor que alumbra el jardín
El viento que se lleva la señora luna
para que luzca el sol , mi amor
Hoy solo quiero decir…
Siento lo mismo por ti
El mismo sentimiento por ti
Que sí, que sí, que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
Verte moverte y sorprenderte .. de pronto
Haciéndote cosquillas en las rodillas
Que sí, que sí, que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
El barrio es más hermoso desde que apareciste
Que hoy luce el sol en mi corazón
Mi niña mi amor mi rayo de luz
El camino que lleva a tu casa es mi alegría
La primavera ha llegado a la ciudad
Y no sabes lo bien que me sienta mamá
Los días tranquilos transcurren serenos
Tus pasos los míos peinando el sendero
¿Quien dijo que los muertos no iban a resucitar?
Hoy llego mas puro que el agua mineral
Tu cara tu casa tus ojos sonriendo mi cara
La brisa la mañana el sol por la ventana
La calma caricias tu respiración
resuenan campanas desde el
control las nubes en el cielo y pasa un avión
dibuja una linea blanca algodón
tu almohada tus ojos tu mirada
estoy en tu casa adoro tu casa
cambio de color pasa un avión traza una linea ahora de plata
de plata la medalla del subcampeón
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para"

Curs de Gospel

Un dia, un company de feina amarat de blues, em va animar a participar en un curs de Gospel que es fa, anualment, dins de la programació del Festival de Blues, Jazz i Gospel de Roses. Amb la meva minsa experiència a la BBC (Bodas, Bautizos y Comuniones) i camuflada sota el nom Quartet Muixeranga, la idea em va semblar descabellada... Més endavant, però, la curiositat va poder més que jo, i m'hi vaig apuntar juntament amb unes amigues. El professor, nascut al Camerun i anomenat Didier Likeng em va ajudar a entendre quin era l'esperit de la música gospel, sense importar el timbre de la veu, l'experiència prèvia, i els coneixements musicals. Enguany la professora del curs ha sigut Karen Gibson, la directora del Kingdom Choir, qui ha intentat donar-nos petites dosis de tècnica...

Realment, cantant diferents peces (música africana, espirituals negres, gospel, etc.) he entès que només l'esclavitud podia ser l'origen d'aquesta llibertat...

Por i somnis

Fa uns anys, un amic meu m'explicava que cada dia esmorzava davant d'un cartell com aquest.
Temps després, el va reconstruir per mi, perquè pogués fer el mateix.
Ahir, el vaig trobar per casualitat, entre un munt de papers. Em va semblar que l'havia d’instaurar, altra vegada, a la meva vida...

Fenòmens migratoris

La migració és simplement el desplaçament d’individus d’un lloc a un altre. De tots és prou conegut el fenomen migratori de les aus ( cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern) però també alguns insectes voladors poden creuar mars i continents, i certs amfibis realitzen migracions d’un medi terrestre a un medi aquàtic on es reprodueixen. Aquestes espècies es limiten a buscar recursos i condicions més favorables, en un altre espai, per tal de poder sobreviure.
Les migracions més curioses, però, estan protagonitzades per alguns peixos. Les tonyines, per tal de buscar zones d’alimentació o de reproducció són capaces de recórrer milers de quilòmetres; l’areng efectua grans migracions a la recerca d’aigües més càlides on abundi el plàncton; el salmó passa gran part de la seva etapa de creixement al mar i penetra als rius per realitzar-hi la fresa...
Però, una de les migracions més espectaculars és, sense cap mena de dubte, la que protagonitzen les anguiles. Aquests animals amb el cos allargat i cilíndric, talment com si es tractés d’una serp, viuen als nostres rius, i hi ha qui encara recorda d’haver-ne pescat a l’Empordà. Quan les femelles tenen entre vuit i tretze anys d’edat, baixen fins a les desembocadures. Sovint, per aconseguir-ho, han de travessar zones sense aigua, per la qual cosa es veuen obligades a reptar. En arribar a la desembocadura es troben amb els mascles i junts abandonen les aigües continentals i es dirigeixen al mar dels Sargassos, a la regió occidental de l’Atlàntic, prop de les Illes Bermudes. Aquesta migració pot durar fins a sis mesos. Un cop al mar dels Sargassos es dóna la posta dels ous i després d’això, les anguiles adultes moren. Aquests ous passen per diverses fases i després de gairebé dos anys de viatge, arriben a la plataforma continental d’Europa i del Nord d’Àfrica en forma de petites angules que remunten les aigües continentals, per tornar als rius dels seus progenitors.
La migració, sol anar acompanyada, d’esforç, dificultat i dolor. Només l’esperança de millorar les condicions o la simple necessitat de sobreviure, poden donar el valor suficient per prendre una decisió d’aquesta magnitud.
A vegades em pregunto què pensarien les anguiles si en arribar al mar dels Sargassos, quan només els queda un petit alè de vida, el just per a poder-se reproduir, algú els preguntés:
- On teniu els papers?

Imperfecció

"La imperfecció amplia el marge d'actuació"

Guanyar o perdre? Lluitar o rendir-se.

L’altre dia, llegint un llibre de frases i contes breus que una bona amiga em va fer caure entre mans, vaig trobar aquesta història anònima que em va cridar l’atenció:

“Dues granotes van saltar a dintre d’un vol de nata en una pastisseria.
- Més val que ens donem per vençudes – va raucar una d’elles mentre s’esforçava per sortir sense èxit.
- Segueix nedant – va dir l’altra- d’alguna manera o altra ens en sortirem.
- És inútil! – va cridar la primera-. És massa espessa per a poder-hi nedar, massa tova per poder saltar i massa relliscosa per arrossegar-se. Com que de totes maneres ens hem de morir algun dia ...
I així fou com una d'elles va deixar de nedar i va morir ofegada.

La seva companya va seguir nedant i nedant sense rendir-se...
En fer-se de dia es va trobar, molta cansada però somrient, sobre un bloc consistent de mantega que ella mateixa havia batut. Des d'aquella posició, es podia menjar les mosques que acudien al lloc atretes per la dolçor...”

Suposo que tots tenim les nostres petites o grans lluites, i que en més d’una ocasió, la temptació de “llençar la tovallola” s’apodera de nosaltres. Aquesta rendició és més habitual quan parlem d’aquells temes que ens semblen llunyans. Llavors, per justificar-nos, ens surt allò de:
- I jo què hi puc fer, si acaben fent el que volen...

Però en realitat tots tenim responsabilitat, si més no, la responsabilitat d’haver fet el possible, d’haver intentat posar el nostre granet de sorra perquè el món fos una mica millor.
Alguna vegada he sentit a dir que les úniques lluites que es perden, són aquelles que s’abandonen...