L’altre dia, llegint un llibre de frases i contes breus que una bona amiga em va fer caure entre mans, vaig trobar aquesta història anònima que em va cridar l’atenció:
“Dues granotes van saltar a dintre d’un vol de nata en una pastisseria.
- Més val que ens donem per vençudes – va raucar una d’elles mentre s’esforçava per sortir sense èxit.
- Segueix nedant – va dir l’altra- d’alguna manera o altra ens en sortirem.
- És inútil! – va cridar la primera-. És massa espessa per a poder-hi nedar, massa tova per poder saltar i massa relliscosa per arrossegar-se. Com que de totes maneres ens hem de morir algun dia ...
I així fou com una d'elles va deixar de nedar i va morir ofegada.
“Dues granotes van saltar a dintre d’un vol de nata en una pastisseria.
- Més val que ens donem per vençudes – va raucar una d’elles mentre s’esforçava per sortir sense èxit.
- Segueix nedant – va dir l’altra- d’alguna manera o altra ens en sortirem.
- És inútil! – va cridar la primera-. És massa espessa per a poder-hi nedar, massa tova per poder saltar i massa relliscosa per arrossegar-se. Com que de totes maneres ens hem de morir algun dia ...
I així fou com una d'elles va deixar de nedar i va morir ofegada.
La seva companya va seguir nedant i nedant sense rendir-se...
En fer-se de dia es va trobar, molta cansada però somrient, sobre un bloc consistent de mantega que ella mateixa havia batut. Des d'aquella posició, es podia menjar les mosques que acudien al lloc atretes per la dolçor...”
Suposo que tots tenim les nostres petites o grans lluites, i que en més d’una ocasió, la temptació de “llençar la tovallola” s’apodera de nosaltres. Aquesta rendició és més habitual quan parlem d’aquells temes que ens semblen llunyans. Llavors, per justificar-nos, ens surt allò de:
- I jo què hi puc fer, si acaben fent el que volen...
Però en realitat tots tenim responsabilitat, si més no, la responsabilitat d’haver fet el possible, d’haver intentat posar el nostre granet de sorra perquè el món fos una mica millor.
Alguna vegada he sentit a dir que les úniques lluites que es perden, són aquelles que s’abandonen...
En fer-se de dia es va trobar, molta cansada però somrient, sobre un bloc consistent de mantega que ella mateixa havia batut. Des d'aquella posició, es podia menjar les mosques que acudien al lloc atretes per la dolçor...”
Suposo que tots tenim les nostres petites o grans lluites, i que en més d’una ocasió, la temptació de “llençar la tovallola” s’apodera de nosaltres. Aquesta rendició és més habitual quan parlem d’aquells temes que ens semblen llunyans. Llavors, per justificar-nos, ens surt allò de:
- I jo què hi puc fer, si acaben fent el que volen...
Però en realitat tots tenim responsabilitat, si més no, la responsabilitat d’haver fet el possible, d’haver intentat posar el nostre granet de sorra perquè el món fos una mica millor.
Alguna vegada he sentit a dir que les úniques lluites que es perden, són aquelles que s’abandonen...
1 comentari:
Vaig trobar el teu blog per casualitat, buscant informació sobre la Ratafia i de com fer-la... però llegint aquest post m'he vist obligat a respondre. Més que res perquè hi estic totalment d'acord.
Si bé és cert l'exemple de les granotes i la nata no m'acaba de fer el pes... (;-D) Sí que em trobo què constantment m'he de justificar (amb persones menys lluitadores) sobre el fet de no tirar la tovallola o donar-se per vençut quan el què s'ha de combatre és massa fort. Jo també crec que s'ha d'intentar encara que només quedi amb un intent. A part de què la única batalla que es perd és la que s'abandona... hi ha una cosa que sempre poso com a exemple i és que si t'hi oposes sempre quedarà escrit que allò es va fer era sense el teu permís, nom o consentiment. A Gelida (on he nascut i hi treballo) volien construir un polígon industrial de 13 hectàres en una terra de vinya... la forta oposició del poble va frenar el projecte, però els promotors per la via judicial van aconseguir capgirar la voluntat popular i tirar endavant el què de ben segur en un futur serà el polígon de Can Joncosas. Després que la justícia s'hi posicionés, la gent va renunciar a mobilitzar-se de nou per oposar-se al projectes, només uns quants (els més agosarats) hem aixecat la veu a la llei... Encara que sense massa èxit, val a dir-ho. Però en un escrit meu al passat programa de festa major del poble vaig deixar ben clara la meva postura ... "No a Can Joncoses! i encara que de poc serveixin aquestes paraules, que quedi ben clar que aquest polígon s'ha construït sense el meu nom i la de tants altres que ens hi vam oposar!" És poc consol però com a mínim has fet el que ha estat de les teves mans per evitar-ho. Cal intentar-ho i si al final fas mantega, quina millor manera de celebrar-ho que amb un bon àpat i un bon glop (de Ratafia és clar!).
Publica un comentari a l'entrada