Les ones d’aigua encara freda, tafaneres de mena, s’apropaven suaument per veure el que la Isabel i jo anàvem fent, i ens mullaven els peus descalços i bruts de sorra. Nosaltres rèiem i comentàvem en veu alta la forma i el color de cadascuna de les closques de petxina que anàvem trobant. Les rentàvem, les eixugàvem amb la brusa i cap a la butxaca del jersei de llana fina que l’àvia m’havia obligat a posar en anar a buscar el berenar: «encara no és temps per anar tot el Sant dia sense mànigues, és ben bé que ja ho diuen, qui no té seny no té fred!» i ara aquella butxaca tan fonda ens anava d’allò més bé per anar guardant les curculles escollides, ja netes, eixutes i preparades per a fer un collaret.
M’agradaven els dies llargs en els que sortint de l’escola, el sol encara ens feia llum per poder jugar i córrer pels carrers del petit poblet de pescadors on m’havia criat. Anava a casa a buscar el berenar, que sempre era una llesca de pa amb oli i sucre, i llavors, sense voler escoltar el que l’àvia em deia, sortia al defora i em sentia com un ocell.
Aquell dia la Isabel i jo volíem jugar a ser princeses com les dels contes que ens explicava la nostra senyoreta. Totes anaven molt ben vestides i portaven joies i el cabell molt ben posat, i la Isabel va dir que si ens fèiem collarets de petxines nosaltres també ho semblaríem de princeses.
Ja gairebé havíem omplert la butxaca del meu jersei, quan vam veure aparèixer en Marià i els seus amics. Sabíem que s’acostaven problemes però vam continuar com si res no passés. Aquella colla de nens eren uns busca bregues. Nosaltres només teníem sis anys, però ells ja n’havien fet deu i els agradava atemorir-nos i fer-nos males passades per riure’s de la nostra covardia. Jo ja n’estava tipa i aquell dia vaig decidir que no me’n pensava anar corrents. Feríem com si res, i a veure què passava...
- Mireu aquestes dues, tenen els peus tan bruts que se’ls han de rentar al mar perquè amb l’aigua que raja de la font no en fan prou!
Això ho deia en Marià, que era tan gras que semblava una bola, i tots els altres reien. Nosaltres teníem molta por i la Isabel, se li veia a la cara, només pensava en marxar, cames ajudeu-me, cap a casa. Però jo la mirava fixament:
- Com si no hi fossin! - havíem dit.
En Marià i els seus companys continuaven parlant i dient bestieses i rient de nosaltres, però cada vegada estaven més enutjats en veure que no els en fèiem cas.
- I què busqueu amb tanta fal•lera? Que potser hi ha monedes a la sorra? Oh! Però... si són closques! Mireu quantes que n’han recollit!
I llavors en Marià va arrencar el meu jersei de les mans de la Isabel, i va començar a escampar pel terra totes les petxines que nosaltres, amb tanta cura, havíem escollit.
Els altres reien i ens deien mocoses i... just en aquell moment, es va apoderar de mi una mena de fúria que fins llavors mai no havia sentit. Vaig córrer fins a en Marià, li vaig agafar el jersei d’una revolada i li vaig clavar un cop de peu entre cames. Ell no s’ho esperava, i entre la sorpresa i el dolor, es va quedar un moment aturat, sense saber què fer, i els altres van callar. De sobte, se li van començar a inflar les galtes i a canviar-li de color fins a estar totalment enceses de vermelles i cridant ben fort, va voler empaitar-me.
- Et mataré desgraciada, et mataréee!
I jo que em fico a l’aigua i començo a caminar ben endins, i ell que em segueix, i jo que encara vaig més endins i quan ja no puc caminar em poso a nedar i vull anar més endins, i la Isabel que crida que torni i en Marià que tira el cap enrera perquè cap gota no li entri als ulls, i una onada que li esquitxa tota la cara i ell que sembla que s’ha d’ofegar, i els altres que corren a treure’l, i ell que crida:
- Ets desgraciada i boja com la teva mare! Tothom ho sap! Tot el poble en va ple! Bojaaaa!
Vaig quedar-me una bona estona dins el mar. Em va abraçar, em va protegir, i quan ja no em va quedar por, vaig anar cap a la Isabel que plorava com una magdalena asseguda a la sorra. Vam recollir les petxines que quedaven i vam anar-nos-en cap a casa.
Quan l’àvia va renyar-me perquè havia arribat a casa amb tota la roba xopa, no li vaig dir res. Em va fer canviar la muda entre renecs i lamentacions. Que si què havia fet ella per tenir una filla malalta i una néta tan poc obedient, que l’acabaríem matant a disgustos, que si no em tornaria a deixar anar a córrer pel poble en sortir de l’escola, que...
En arribar l’hora d’anar a dormir tota jo bullia, i em sentia fugir el cap. Les paraules de l’àvia semblaven llunyanes, com si les portés el vent :
- No m’estranya que estigui malalta. Avui ha arribat tota molla com un peix!
L’avi fumava amb la pipa i no deia res. M’amanyagava el cap amb les seves mans grosses i fosques. La meva mare també hi era. Escombrava el terra com si no se n’adonés del que passava. Era molt bonica i molt més jove que la mare de la Isabel. Tenia els ulls grans i profunds i el cabell tan llarg, que gairebé li arribava a la cintura. Feia anys que no se’l deixava tallar per ningú. Un dia ho havien provat mentre dormia però, es va despertar feta una fera abans que ningú li hagués tocat cap pèl, i gairebé els mossega de tanta ràbia.
La mare estava malalta. L’àvia m’explicava que estava malalta d’amor, que no tenia cor, que li havien robat i que per això no plorava, ni reia mai i parlava poc, sense entusiasme. Però al poble es deia que la mare era boja, i jo borda, perquè no tenia pare.
Aquella febrada em va durar més d’una setmana. Tot passava entre somnis, realitats, brous calents que em feia empassar l’àvia, manyagues de l’avi, i mirades furtives de la mare. A les vesprades arribava la veu més forta i alegre de l’oncle Quimet, el germà petit de la mare, que encara era fadrí i feia de pescador amb l’avi.
El dia que la febre em va deixar aixecar del llit, em vaig asseure davant del mirall que hi havia a l’habitació dels avis i ho vaig entendre tot.
Dels meus ulls en baixaren llàgrimes grosses i allò encara em va fer més real la certesa de la meva descoberta. No en va em deia Marina, i tenia els ulls del mateix color que ell i les llàgrimes salades. Jo no era borda. Era filla del mar, i el meu pare em va protegir, i em va acaronar el dia que en Marià estava disposat a matar-me.
Vaig esclafir a riure, i en mirar al mirall, vaig veure la mare que m’espiava tot traient el cap per la porta que quedava darrera el mirall. Ella també reia.
Casa nostra estava situada a primera línia de la costa, i des de la finestra de l’habitació que compartia amb la mare, podia veure sortir el sol cada matí. L’estiu havia arribat i la calor era tan insuportable que no em deixava dormir. Em vaig adonar que la mare no era al seu llit. No era la primera vegada que en obrir els ulls no la veia al meu costat. Estava fora una bona estona i arribava amb la punta dels cabells molla i la pell amb olor de mar.
Aquell dia vaig decidir mirar per la finestra. En retirar les cortines, la llum de la lluna em va permetre distingir el seu cos, gairebé nu, que es submergia lentament entre les aigües. La mare estava malalta d’amor. Ho havia dit l’àvia. La mare tenia un amant massa gran per poder-lo abraçar amb només dos braços i dir-li a cau d’orella que l’estimava. Per això la mare estava tan trista, perquè estimar el mar no era cosa fàcil... La mare es passava les tardes cosint vora la finestra, i mirant-lo com si amb els seus dos ulls profunds, pogués abastar la seva amplitud. Llavors li venia la necessitat d’abraçar-lo, i a la nit, quan tots dormíem, s’hi embolcallava.
Aquell mateix estiu el mar es va compadir de la mare. Li havia donat una filla per distreure’s, però la mare mai no n’havia fet cas de mi, ella estava obsessionada amb el seu amor, el mar.
L’avi va vessar llàgrimes molt grosses el dia que el mar es va quedar la mare per sempre. L’àvia no va dir res. Es va posar un vestit de color negre i no se l’ha tret mai més. A mi em van posar una cinta, també de color negre.
Fa més d’una setmana que dura el temporal. L’avi ja no hi va a pescar, però l’oncle Quimet, que ara ja no viu a casa perquè és casat, ho ha volgut provar i s’ha hagut de fer enrera. Ahir al matí un vaixell estranger es va embarrancar a la platja. És un petroler i els tripulants han hagut d’allotjar-se a l’hostal del poble mentre esperen que el temps es calmi. Tothom hi ha anat a veure el vaixell però jo no. L’àvia en saber la notícia va córrer cap a casa i em va tancar a la meva habitació.
- Mentre aquest vaixell sigui al poble, tu no et mouràs d’aquí, i no se’n parli més!
He obert la finestra de bat a bat i la pluja m’ha mullat els llençols. He estirat el coll tant com he pogut i l’he vist, immòbil a la platja on la Isabel i jo anàvem a buscar petxines quan encara érem nenes. La gent l’envoltava. Hi devia haver tot el poble, i és que aquí no saben què fer els dies que no es pot sortir a pescar, i la novetat del petroler ha servit per derrotar l’avorriment. No es parla d’altra cosa.
L’àvia m’ha deixat sortir de l’habitació perquè la tia Mercè, la muller de l’oncle Quimet, ha vingut de visita amb els cosins petits, la Lola i en Joanet. La tia també hi ha anat a veure el vaixell.
- Diuen que fins i tot és més gran que el de l’altra vegada, però a mi no m’ho sembla pas. Es clar que jo era una criatura, devia tenir vuit anys, i les criatures tot ho veuen gros!
Quan la tia ha marxat els he preguntat als avis si no era la primera vegada que un vaixell s’embarrancava a la platja del nostre poble. L’avi m’ha començat a explicar que feia quinze anys, un temporal molt fort també n’hi havia portat un de molt gran que s’havia avariat i navegava a la deriva. L’àvia ha tallat la conversa bruscament.
-És hora d’anar a dormir.
Realment l’àvia s’està fent vella. No entenc gens ni mica el seu comportament. Per què no em deixa sortir de casa aquests dies? Per què no em deixa parlar amb l’avi? Per què em fa anar a dormir tan d’hora? Jo no tinc gens de son! Torno a obrir la finestra, ja no plou i el cel està gairebé serè. Estiro el coll tan com puc: el vaixell encara hi és, la llum de la lluna me’l deixa veure, però ja no hi queda ningú mirant-lo, o potser sí?... veig una ombra ... no, deuen ser imaginacions meves. La finestra no és gaire alta. Puc saltar, anar a veure el vaixell i tornar a entrar sense que ningú se n’adoni.
En saltar m’he torçat una mica el turmell, però no ha estat res. Corro fins a la platja.
Déu meu! És immens vist de tan a prop! Com m’agradaria pujar-hi... Em sento observada, però no hi ha ningú...
- “Señorita, ¿le apetece verlo por dentro?”
Miro amunt. Un jove que aguanta un llum em mira somrient. Deu ser el que fa la guàrdia aquesta nit. Li faig que sí amb el cap i em ve a buscar, em dona la mà quan pujo per l’escala i em diu que vigili a no caure. Té la meva edat, més o menys, i el cabell fosc i lluent, i els ulls com els de la mare, i la mà tèbia. De sobte estic molt contenta d’haver-me escapat de casa i de ser allà. M’explica cada cosa perquè serveix i llavors sortim a coberta. El cel ja no té cap núvol, és ple d’estels que em fan l’ullet. S’ha girat vent i m’adono que la cinta negra que em va posar l’àvia, quan el mar es va emportar la mare, m’ha voleiat. Vull agafar-la però no hi sóc a temps i se’n va, volant com un corb marí, i jo em quedo allí somrient, mirant el mar i sentint aquella mà tèbia.
